UNA MAGNÒLIA PER A UNA DONA

Hi havia una vegada una nena enamorada d'un magnolier. El magnolier estava enmig d'un jardí, i la nena es passava dies sencers mirant-lo.

Des de dalt, perquè vivia en l'últim pis d'una casa que donava a aquest jardí, i des d'un finestró  que era l'única obertura sobre aquell lloc. La nena era molt petitona, i per veure l’arbre havia de grimpar a una cadira on la sorprenia la seva mare, que es posava a cridar: “Déu meu, caurà, cauà a baix!”.

El magnolier era gran, i grans eren les seves branques, les seves fulles i les flors que s'obrien com a mocadors nets i que ningú agafava perquè estaven massa altes. En efecte, tenien tot el temps necessari per envellir, marcir-se i caure al sòl produint un lleu soroll. La nena somiava igualment que algú aconseguia agafar una flor mentre era blanca, i en aquesta espera es quedava mirant des de la finestra, amb els braços recolzats en l'ampit i el mentó recolzat sobre els braços.

Enfront  i al voltant no hi havia cases; només un mur que s'alçava abrupte al costat del jardí i acabava en una terrassa amb roba posada a assecar. Es notava quan estava eixuta per com es movia al vent, i llavors arribava una dona que la recollia, la col·locava dins d'una cistella i se l’emportava. Però un dia la dona va arribar i, en comptes de recollir les robes, es va posar també a mirar el magnolier com si estigués calculant la manera d'agafar una flor. Es va quedar allí llarga estona, pensant, mentre les robes s'agitaven al vent. Després va arribar un home i la va abraçar. També ella el va abraçar, i aviat van caure a terra  tots junts on es van estremir llargament; per fi, es van quedar dormits. La nena estava sorpresa, doncs no comprenia per què es quedaven dormint en la terrassa en comptes d'ocupar-se del magnolier, de tractar d'agafar alguna flor, i esperava pacientment que despertessen, quan va aparèixer un altre home molt enfadat. No va dir res, però era evident que estava furiós, perquè immediatament es va llançar sobre els altres dos. Primer sobre l'home, qui, llavors, va donar un salt i va fugir; després sobre la dona, que va arrencar a córrer entre la roba. Ell també corria, per atrapar-la, i per fi ho va aconseguir. La va aixecar com si no pesés i la va llançar al buit, sobre el magnolier. La dona va emprar molt temps a aconseguir un esguard en l'arbre, però per fi va arribar i  es va agafar  entre  les branques amb un rumor més sord que el de les flors marcides que queien al sòl. Una branca es va trencar i, en l'instant mateix en què es trencava, la dona es va aferrar a una flor, la va arrencar i es va quedar allí, quieta, amb la seva flor a la mà. Llavors la nena va cridar a la seva mare i li va dir:
“Mama, han tirat a una dona sobre el magnolier i ha agafat una flor”. La mare va acudir i va cridar que la dona estava morta, i des d'aquell dia la nena va créixer convençuda que per agafar una flor, una dona havia de morir-se.