Página de emma

EL MEU TRASTORN I JO


Suposo que m’ha decidit a posar-me a escriure el fet d’haver superat o , menys agosaradament, “tenir controlada”, una malaltia que m’ha fet patir durant 21 anys, portant-me al llindar de la mort en vàries ocasions. I és curiós perquè em decideixo a parlar de mi quan sovint un escriu millor sobre les coses amb les que té una certa distància. També crec que la meva experiència em dona força per transmetre el que us vull explicar.

Realment he passat de la no-vida a la vida. I , els que hagin topat amb aquest escrit ja s’estaran preguntant de malaltia es tracta. Fa un any i set mesos se’m va diagnosticar un TLP (trastorn límit de personalitat). El sentit de l’humor m’ha acompanyat i ajudat en la malaltia, jo dèia que era una trastocada al límit. Recordo, avui, el primer dia que un metge em va donar la notícia i a la vegada m’aconsellà que per superar-ho m’havia de fer amiga del meu tlp. Em va costar, no és fàcil acceptar una malaltia tan complexa i punyetera com aquesta. No m’agrada molt com l’han batejat ja que sovint les etiquetes manen massa. Es tracta d’un trastorn de la personalitat , dit d’una altra manera, d’uns trets de la personalitat que condicionen el pensar, sentir i actuar de la persona. Com veieu, l’abast de la malaltia interfereix àrees Essentials de la vida. A mida que anava llegint sobre el diagnòstic la meva obsessió i angoixa (trets també inherent del malalt tlp) augmentaven i em veia perduda en un seguit de característiques despreciables sobre el meu jo. No sabia per on començar i com en altres ocasions veia més curt el camí cap al caos que cap a la curació. Vaig optar pel segon i, tot i que no ha estat fàcil, estic contenta amb tot el que he aconseguit. També per això, suposo, doncs les coses que costen un esforç i són filles de la lluita, valen la pena i es valoren. El plaer immediat, postura sovint exercida per mi durant tants anys, no porten enlloc. El pitjor és que un es fa addicte al dolor i ja no creu que sigui possible un altra vida. Sí que ho és.

Un tret que a primera vista pot no semblar tan greu com la impulsivitat, quan esdevé un universal és desesperant. No és que la persona tlp sigui curta i no pensi, és que actua segons impulsos constantment i això, creieu-me, és esgotador.

L’emotivitat. Tots sabem com és d’important sentir, emocionar-se, però quan la persona només viu segons les emocions és com un cavall desbocat a mercè de passions i derrotes passant de l’eufòria al caos i això, creieu-me, també cansa. Sota una baixa autoestima revestida per unes pinzellades d’hipersensibilitat i vulnerabilitat emocional, el malalt esdevé a voltes una persona conflictiva i problemàtica. Jo no entenia el perquè de tan patiment, però, patia molt, us ho ben asseguro.

La dificultat per acabar els processos i la gran inconstància em dificultaven seguir amb continuïtat qualsevol tasca o relació. I, és clar, la gent no ho atribuïa a una malaltia sinó a un acte de dolenteria o manca de desig. Per això esdevenen sovint difícils les relacions amb la parella, conservar una feina o mantenir relacions de proximitat amb els demés.

La depressió esdevé una constant en la vida del tlp, enfront de la qual el malalt té molt poques eines i certeses que l’ajudin a remuntar.Aquesta es manifesta entre episodis de malenconia o amanida per una tristesa constant. El sentiment de vuit , hiperculpabilitat i angoixa són molt forts.

Recordo quan anava religiosament a les trobades setmanals amb el meu terapeuta. Jo li explicava coses i ell em retornava la versió real dels fets narrats. La distorsió de la realitat és també un tret característic dels malalts tlp. En aquesta malaltia, fer una teràpia no és una elecció, és el camí a la curació, una qüestió de vida.

És indispensable quan una persona es decideix a fer una teràpia, que tingui clar que no ha d’anar a buscar consells, ha d’anar a aprendre a trobar les eines dintre seu per resoldre o acceptar conflictes, per entendren’s a nosaltres mateixos.

La ràbia i la ira s’intercanviaven els vestits però sempre n’hi havia un amb mi. Ara que ho veig amb perspectiva entenc aquests sentiments persistents. En episodis crítics on tot esdevenia un caos les úniques respostes no-conscients eren aquestes com a resultat d’una incomprensió dels pensaments i comportaments que el jo experimentava. L’autodestrucció esdevenia un ítem freqüent i l’evasió també. No s’estima la vida , el patiment et va desgastant interiorment i , esgotat de donar pals de cec i no trobar un mínim alè de tranquil•litat, la malaltia enfosqueix tot reducte d’esperança. La inconstància et fa abandonar teràpies, no t’entens i ningú tampoc pot fer-ho. Cara als demés tot és vist com un acte de rebel•lia i malaintenció , ningú pensa que és fruit d’una malaltia molt difícil, difícil pel qui la pateix i pels qui t’envolten.

La inestabilitat emocional del malalt tlp és un dels trets aparents. Jo plorava molt, em desesperava sovint, la vida esdevenia en qüestió de segons una tragèdia grega, a voltes sense una causa. En qüestió de minuts la situació podia canviar i l’eufòria ho inundava tot, una eufòria desmesurada, com la majoria de sentiments que experimenta la persona tlp.

On són els límits, realment difícil d’establir. Per això també el nom de “Borderline” que rep la malaltia, que no és el mateix d’un coeficient borderline, estem parlant sempre de personalitat, insisteixo.

Quan no hi ha límits o la persona té dificultats per marcar-los, la vida esdevé un seguit d’alts i baixos difícil de temperar. La dificultat per establir relacions sanes i basades en el respecte fa que la vida ens costi molt, ja que viure entranya el fet de relacionar-se amb els demés. A més, passem de idealitzar una persona a devaluar-la poc després. Confonem sentiments envers els altres i no en traiem res clar.Temem la soledat però som incapaços de mantenir una convivència. Inclús amb el terapeuta, ens costa establir límits i passem a relacions d’extrema dependència.

Gràcies a una medicació encertada i una teràpia a fons i constant (encara que això és un tret oposat del tlp) he aconseguit assolir una estabilitat que em permet viure les coses d’una forma tranquil•la com la gent que no ha patit abans aquest trastorn. Dono gràcies a haver tocat fons per saber-me envaïda per una malaltia difícil però no sense sortida. Quan toquem fons no ens queda altra remei que iniciar el camí cap amunt.

La meva primera incursió en el món de la psiquiatria i la psicologia va ser als setze anys, arrel d’una anorèxia nerviosa. Aleshores no se’n sentia parlar gaire del tlp, ara, en canvi i per sort, i ha molts recursos a l’abast. Quan, després de deu anys vaig superar l’anorèxia em vaig oblidar de tot. Però el trastorn encara hi era i es va fer palès en moltes ocasions.

Als trenta-set anys he hagut de començar de zero, desfer els camins mal traçats , desaprendre tot el que pensava que havia après. Val la pena, ni que hagi estat a base de tocar fons i replantejar-me la vida. Recomano a tothom que , si pot, faci una parada i pensi i redibuixi el seu futur. Ens queixem i sovint no som conscients que podem canviar les coses, ens acomodem a rutines per no patir però ens oblidem de la nostra ànima i ella és tot el que tenim, cal cuidar-la i us convido a fer un treball de creixement personal. Estar bé amb un mateix canvia la visió de les coses i és fonamental per estar bé amb l’entorn. La soledat, també molt temuda per mi en el passat (bàsicament i ara ho veig, perquè jo no estava bé) és un regal per conèixer-nos.

A tots els meus companys tlp, familiars i ex_tlp perquè no perdin mai les ganes de lluitar, perquè busquin i no parin fins que trobin un terapeuta que els entengui i els vulgui ajudar, perquè una vida de qualitat és possible.